Unes paraules de presentació en el Cicle de Cinema Espiritual a Terrassa

Estem a punt de veure una pel·lícula que pot ser ben bé d’aventures però que, a la vegada, ens pot sorprendre per les seves gotetes d’espiritualitat barrejades de justícia social. Tres infants que busquen el seu tresor per sortir-se’n de la misèria que viuen. Acompanyats, a la part final del metratge, per una nena que sobreviu entre els morts perquè el seu pare, perseguit fins a la mort perquè la veritat no surti a la llum pública,  li ho ha dit. Un film que es respira la presència de Déu que fa camí entre aquells pobres dels tuguris del Brasil.

Trash es tradueix per escombraries. Tot comença en elles i acaba en elles amb un final sorprenent que deixa pas a la llibertat per sobre de tot.

Escombraries de la corrupció policial.

Escombraries de la corrupció política.

Escombraries de la societat amb molta desigualtat.

Escombraries del materialisme amb el “deu diner”.

Escombraries de la condició humana.

Escombraries de les víctimes del pecat.

Escombraries on s’encarna Déu amb nosaltres...

Sí, també el Déu Totpoderós tasta en tota la seva profunditat l’escombraries de l’ésser humà. Fa un temps que em vaig llegir un llibre que em va impactar molt, a la meva etapa de seminarista, en referència a allò que estic parlant. El llibre es titula “Dios en la basura” i és de Dorothee Soller.

Quan vaig veure per primera vegada aquest llargmetratge em vaig preguntar a mi mateix: “de les escombraries pot sortir quelcom bo?”. Aleshores em vaig aparèixer el Jero, un home madur de Bellavista, que recull ferralla i cartró amb el seu carretó d’un gran magatzem. Després el Gamal, un noi somrient i ple de vida, que va venir en pastera i porta temps lluitant per tenir papers en una associació que es diu “Drets i papers per tothom”. I, sense oblidar-me de la Chari, una mare de família amb tres filles i dos ex-marits, que ara està lluitant contra un possible càncer. Aquestes tres persones són el prototipus d’un món que no és de color de rosa però que és el món que estima Jesucrist, ja que per a ell cap persona és escombraria.   

Dono pas a la projecció d’aquesta emotiva pel·lícula “Trash” amb aquestes paraules de Sant Pau als cristians de Filip:   Però aquestes coses que per a mi eren guanys, pel Crist les he considerades pèrdues. Més encara, tot ho considero una pèrdua, comparat amb el bé suprem que és conèixer Jesucrist, el meu Senyor. Per ell m’he avingut a perdre-ho tot i a considerar-ho escòria, a canvi de guanyar-lo a ell i de viure unit a ell; no tinc, doncs, una justícia pròpia, la que prové de la Llei, sinó la justícia que arriba per la fe en Crist, la que prové de Déu i es fonamenta en aquesta fe. (Flp 3, 7-9)

Pepe